El periodisme ha mort, visca el periodisme!

Un canal de vídeo a Youtube pot tenir més audiència que qualsevol dels programes que s’emeten a les principals cadenes de televisió. Un bloc a la xarxa pot tenir més lectors que qualsevol dels diaris impresos que es distribueixen a través d’un quiosc al carrer. Una sola persona amb un telèfon mòbil connectat a Internet és capaç d’informar i crear un estat d’opinió amb tanta o més incidència que qualsevol periodista a través d’una columna escrita, locutada o televisada. Davant d’aquesta realitat que s’imposa cal reconèixer que el periodisme ha mort, i tot seguit, en el mateix funeral, hem de ser capaços de reivindicar el periodisme i desitjar-li una llarga vida.

Als Països Catalans, tot i que ja existia premsa periòdica al segle XVII, es parla pròpiament de periodisme a finals del segle XVIII, amb l’aparició dels primers diaris, com ara el Diario de Valencia (1790) i el Diario de Barcelona (1792), que es nodrien d’informacions estrangeres, anuncis oficials i col·laboracions espontànies dels lectors. I aquest periodisme, amb la seua evolució i tal com s’ha exercit durant més de dos segles, ha mort perquè la digitalització dels continguts i la xarxa Internet ha acabat canviant la manera de comunicar-nos, d’elaborar i difondre informació, de percebre la realitat i interpretar-la.

La digitalització dels continguts i la xarxa Internet ha acabat canviant la manera de comunicar-nos, d’elaborar i difondre informació, de percebre la realitat i interpretar-la.

Triar el gra de la palla. L’ús intensiu de les xarxes socials en línia i dels dispositius electrònics mòbils estan qüestionant tots i cadascun dels aspectes que fonamenten la societat moderna actual. Els més joves ja passen més hores jugant i interactuant entre ells a través de les xarxes socials que davant de la televisió i, per descomptat, d’un llibre. Està clar que en aquest context el periodista ja no té l’exclusiva, si l’ha tinguda mai, de la comunicació mediàtica. Però, sí que té una missió important en aquesta nova societat que es configura i que passa per triar i, encara més important, saber explicar el perquè de la tria. El periodisme, doncs, continua sent una bona manera de contextualitzar els continguts i posar ordre a la xarxa.

Escriure per a Google. En aquest nou món en xarxa que es configura a marxes forçades, el periodisme no pot obviar que les xarxes socials estan marcant els continguts i la manera de consumir la informació. Entre d’altres, el periodista ha d’aprendre a escriure també per a Google, com ja fan les empreses més espavilades per situar en la millor posició possible productes i serveis a la xarxa. El periodista no pot perdre de vista que el principal lector de les seues informacions és Google que, a través dels seus algoritmes, situa els continguts a la xarxa i els fa visibles. El periodisme, amb les tècniques de redacció, adaptables a tots els suports i totes les situacions possibles, pot donar resposta a les tècniques de cerca i classificació que requereix la xarxa.

Garantir el dret a la informació. Finalment, el periodisme és ètica professional per garantir la llibertat d’expressió i el dret a la informació. I aquests són els fonaments bàsics d’una societat democràtica. El periodisme, doncs, amb les seues capacitats d’acció i intervenció socials és una de les millors garanties de salvaguarda dels principis ètics de la informació i els processos de comunicació d’una societat connectada en xarxa. I, tant ara com fa dos-cents anys, en els primers diaris com en la xarxa digital actual, per exercir de periodista continua sent imprescindible, saber llegir i escriure molt, ja que l’eina per a un bon periodisme continua sent el llenguatge, ja siga parlat, escrit, multimèdia o digital.

0 Comments

Be the first to post a comment.

Leave a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*