Trenta minuts de senyal entre catalans i valencians

Una vegada més, l’equip del programa 30 Minuts s’ha aventurat amb un reportatge titulat “Una relació sense senyal” per a explicar la fi de les emissions de TV3 al País Valencià i com s’ha anat confeccionant la llarga llista d’incomprensions i malentesos que existeix entre catalans i valencians. Sense entrar a valorar si aquests reportatges ajuden o no a establir sintonies entre nord i sud o mar enllà, cal recordar que l’última vegada que van fer un programa semblant va ser a finals de 1997, amb el reportatge “Valencians: cosins o germans?”.

La distància en el temps de més de 13 anys entre els dos programes ja evidencia algunes coses. D’entrada, TV3 parla poc dels valencians, i quan ho fa li costa fer-ho amb normalitat. Una altra és que políticament no s’ha avançat gens. Més aviat al contrari, quan més temps passa més empitjora la relació, ja que l’últim reportatge ja no s’ha pogut veure al País Valencià. Però, la qüestió que més crida l’atenció és que la realitat valenciana és exactament la mateixa en els dos reportatges, la d’una societat dividida entre la resistència i la reacció, la que parla i la que no escolta, la que pateix la censura i la que s’expressa amb l’autoodi.

Aquests ‘trenta minuts’ de senyal entre catalans i valencians serveixen per parlar-ne, i això és el mínim del mínim de tot el que es pot fer des de la política i els mitjans de comunicació públics i privats.

Sempre s’ha dit que si es vol fer alguna cosa important, primer cal creure-hi, després posar els recursos necessaris i, finalment, dur-la a terme. I això no s’ha apreciat mai ni a una banda ni a l’altra de la frontera autonòmica, ni entre els mitjans de comunicació públics ni els grups privats, ni dins del govern ni entre l’oposició. Al contrari, el silenci o la instrumentalització política de qualsevol problema ha servit per alçar murs infranquejables. Malgrat tot, hi ha algunes excepcions privades modestes, tan potents com arriscades, que serveixen per confirmar que les grans empreses i les grans inversions no estan disposades a explotar un mercat sencer amb una mateixa llengua i cultura.

Amb el temps, però, els mitjans públics s’han acomodat en els respectius espais autonòmics. De fet, les polítiques públiques de comunicació no han tingut mai com a prioritat esmenar aquest artifici fixat constitucionalment. Una situació que no només divideix l’espai de comunicació, també s’ha demostrat que frena inversions en infraestructures de transports, i això dificulta les relacions empresarials de qualsevol sector, així com l’enteniment entre les persones i les organitzacions. Almenys, aquests “trenta minuts” de senyal entre catalans i valencians serveixen per parlar-ne, i això és el mínim del mínim de tot el que es pot fer des de la política i els mitjans de comunicació públics i privats.

0 Comments

Be the first to post a comment.

Leave a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*