Fa molts anys que no compre ni revistes ni diaris al quiosc. Només de tant en tant, perquè vas darrere d’alguna cosa que et crida l’atenció, o perquè vols saber més coses d’algun fet en concret. No cal donar massa explicacions, perquè els hàbits de consum cultural han canviat tant, que és massa fàcil entendre’n els motius. I no faria falta confessar-ho si el setmanari El Temps no haguera anunciat que deixa la distribució als punts de venda per centrar-se en la subscripció i en refer l’empresa.
La informació que m’interessa no la busque al quiosc, senzillament, perquè ve a mi. Les xarxes socials és el lloc on es produeix aquest intercanvi interessant, i els sistemes de subscripció, a través de diferents aplicacions a la xarxa, fan la resta. En uns casos, acabes en els portals dels mitjans de comunicació, alguns dels quals estan innovant molt a casa nostra per oferir els continguts a un preu raonable. En altres casos, acabes en un bloc personal o web corporatiu, on algú ha publicat aquella opinió o informació que t’havia cridat l’atenció per avançat.
La crisi econòmica està castigant molt cruament el sector. Els mitjans de comunicació, especialment els que es distribueixen en paper, tenen massa reptes als quals han de fer front. Situacions, però, que no són noves, que ja patien molt abans, i que es poden resumir en dos: la manca de model de finançament, basat tradicionalment en la publicitat; i la manca de model periodístic, posat en evidència amb la irrupció d’Internet.
Que el setmanari El Temps deixe els quioscos, encara que siga de manera provisional, és un anunci que encaixa en el context de crisi en què vivim. Però, com tot el sector, arrossega les mancances del model publicitari i periodístic.
D’entrada, que el setmanari El Temps deixe els quioscos, encara que siga de manera provisional, és un anunci que encaixa en el context de crisi en què vivim. Però, com tot el sector, arrossega les mancances del model publicitari i periodístic. Agreujades, per la condició de mitjà de comunicació escrit en català des de València. On, a més a més, l’administració ha silenciat i castigat l’existència de qualsevol tipus de manifestació cultural expressada d’aquesta manera durant massa anys. On existeix un clima molt hostil davant qualsevol referència a la catalanitat, encara que siga pensada i fabricada a València.
El País Valencià no es pot permetre perdre cap capçalera al quiosc, ni diària, ni setmanal, ni de cap altra periodicitat. Especialment si estan fetes en clau valenciana per a la resta de l’espai català de cultura i comunicació. Però, no hi ha receptes tradicionals per salvar els mitjans de comunicació de la crisi. En aquesta travessia, cada vegada estic més convençut que només quedaran les persones, i que només seran vàlides les que s’arrisquen i tenen ganes de fer coses innovadores que trenquen amb les formes i dinàmiques del passat. A València, per sort, en conec uns quants.
Article publicat a Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans