De la precarietat a la creativitat dels periodistes

Estic registrat en diversos serveis d’ocupació a Internet, començant pel Servei d’Ocupació de Catalunya, passant pels portals Infojobs o Infofeina, així com en diverses seccions d’ofertes que les empreses més aplicades mantenen a la xarxa. D’entrada, l’experiència està servint per constatar que hi ha moltíssima gent buscant feina, que hi ha escasses ofertes per a periodistes, i que les més properes (màrqueting, publicitat, relacions públiques…) estan mal valorades, no només econòmicament, més aviat per l’oportunisme descarat de les ofertes amb perfils espectaculars per a becaris.

El món de la comunicació. He seguit amb atenció les ofertes de tots aquests serveis d’ocupació, sempre amb una visió molt oberta, amb experiència demostrable en diversos àmbits i capacitat per a realitzar diverses activitats, sempre relacionades amb l’ampli món de la comunicació, per no descartar cap possibilitat d’entrada. Fins i tot he fet diversos cursos per aprofundir en coses sabudes, en les xarxes socials en línia, la comunicació d’empresa i, sobretot, reforçant l’anglès. Potser, aquesta és una estratègia que qualsevol “headhunter” qüestionaria, però, les poques ofertes existents, i el gran volum de pretendents, tampoc permet traçar línies massa rectes.

Forçar la professió. Un any després de realitzar aquest exercici de mantenir el perfil professional viu en aquests serveis d’ocupació, també a la xarxa per compte propi, ha servit per modificar les preferències personals i orientar les aspiracions professionals. Tant és així, que he acabat establint-me per lliure, assumint tots els riscos que això comporta, gaudint d’alguns avantatges, que sembla que també n’hi ha. Però, sobretot, aquest ha estat un exercici que ha servit per forçar la professió i l’experiència acumulada, per saber fins on pot arribar un perfil professional de periodista en el món en què vivim.

He acabat establint-me per lliure, assumint tots els riscos que això comporta, gaudint d’alguns avantatges, que sembla que també n’hi ha.

La realitat és molt dura. Això és el que comentem una i una altra vegada els col·legues de la professió cada vegada que ens veiem, compartim i analitzem la situació actual. I, en aquesta nova etapa professional continue topant amb la mateixa situació, multiplicada exageradament per mil, de les empreses que ho volen tot, al preu més baix possible, sense renunciar a res. I, en aquest context, el pressupost i la negociació són els elements d’una batalla diària que requereix molta dedicació, consumeix tot el temps i els pocs recursos disponibles, que posa a prova la viabilitat de qualsevol projecte de comunicació.

Grans dosis de creativitat. La conclusió a la qual vull arribar és que els periodistes estem més ben preparats que cap altre professional per fer aquesta tasca de fer i refer projectes, adaptar-los a qualsevol necessitat, optimitzar-los al màxim. I els projectes de comunicació són els que sempre han requerit d’aquestes habilitats, a més d’una gran dosi de creativitat. Se sol relacionar la creativitat amb les agències de publicitat, on un bon equip sol fer una campanya creativa al mes. Però, no podem perdre de vista que un periodista pot i ha de ser creatiu cada dia, a cada article o intervenció pública o mediàtica. També davant la situació actual, per fer els millors projectes comunicatius possibles.

Article publicat a Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans

0 Comments

Be the first to post a comment.

Leave a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*